Parròquia Sant Martí de Correa

L’antiga parròquia de Correà és situada al sector sud-oest del terme municipal de l’Espunyola i l’antiga església romànica es troba a la dreta de la riera de l’Hospital.

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Berga a Solsona. Just al quilòmetre 25 hom troba, a mà dreta, una pista molt curta i en bon estat que porta fins a Correà.

Sant Martí fou, possiblement, l’església de l’antic castell de Correà, castell o torre de defensa dins la històrica de la Vall de Lord, al comtat d’Urgell, dependent eclesiàsticament del bisbat d’Urgell.

L’església de Correà surt esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat el 839 però falsificat al final del segle X o al començament de l’XI. Correà s’inclou dins la Vall de Lord, en el seu límit amb el comtat de Berga.

La parròquia apareix també en el document falsificat el segle XI, on es detallen els censos que percebia Santa Maria de la Seu d’Urgell.

L’any 1110 Guillem Guitart de Caboet féu deixes testamentàries a favor de l’església de Sant Martí de Correà. L’església devia quedar molt aprop de la fortificació de Correà, esmentada a partir del segle XI.

Sant Martí de Correà mantingué sempre el caràcter parroquial, categoria que fou confirmada en la visita de l’any 1312 al deganat de la Vall de Lord.

El segle XVIII Sant Martí mantenia encara la seva categoria. Avui l’església és sufragània de la parròquia de Montmajor.

L’església actual de Correà no té res a veure amb l’antic edifici romànic. És una construcció erigida el segle XVIII. Precisament l’edifici modern fou construït just al costat de l’edifici anterior romànic, del qual aprofità el mur de tramuntana.

L’edifici romànic, una construcció del segle XII, ha estat tan capgirat i transformat en el transcurs de la història, que amb treballs en són visibles alguns vestigis d’aquella època.

El mur de migjorn de l’església actual correspon al mur de tramuntana de la construcció primitiva, romànica. Encara des de fora l’església, mig tapada per construccions modernes, és visible algun fragment d’aquest mur que correspon a l’extrem de ponent de la nau romànica, en la qual hom pot apreciar un aparell endreçat i ordenat regularment amb blocs de pedra quadrats i escantonats a cops de martell. A una certa altura d’aquest mur hi ha encara un fris amb mènsules que devia resseguir tot el perímetre de la nau i marcava, a la vegada, el punt d’arrencada de la volta, que devia ésser de canó.

En les construccions posteriors que envolten l’indret de l’edifici romànic hom pot veure encara una gran quantitat de mènsules procedents d’quest fris, que foren arrencades del seu lloc original.

A la nau romànica també hi ha un bon tros del mur de migjorn en el qual és visible, a la part inferior, un aparell del segle XI, amb uns blocs de pedra de mides considerables. I també havien estat emprats uns blocs de pedra força grossos a l’indret on el mur de migjorn es lligava amb el que tancava la nau a llevant i obria l’abisis.

 

A l’interior de l’església es conserva un altar barroc, l’altar major.

El barroc va ser un dels mitjans més eficaços de persuadir la massa incrèdula, en aquest cas, però, s’avenia amb una cultura extremadament conservadora, tant l’escultura com la pintura estaven destinades a instruir.

L’altar està ornamentat amb vuit figures d’àngels fetes amb molt bon gust. També hi ha onze figures de cares d’àngels en el lateral dret i en el lateral esquerre, a les columenes salomòniques, hi ha unes aus picotejant uns grans de raïm i moltes flors.

Es creu que l’escultor va ser Agustí Pugol, de Folgueroles (Osona), que més tard va passar a residir a Sant Llorenç de Morunys, on va fustejar l’altar de la Mare de Déu dels Colls. Correà era l’última parròquia que pertanyia a la Vall de Lord.

El juliol de 1991, després de 255 anys d’haver sol.licitat el permís al Bisbat de Solsona i a la Generalitat, es va començar a fer la neteja de l’altar major. Es va treure acuradament la pols acumulada al llarg dels anys, es va efectuar una fixació de la capa pictòrica dels daurats, es va matar el corc que hi havia a les imatges i es va treure tota la cera que hi havia al sòcol del retaule.

En aquest altar major s’hi pot veure, al centre, sant Martí, patró de Correà, un soldat del segle IV que esdevingué ermità i més tard bisbe de la ciutat francesa de Tours. Sant glorificat pel seu treball material i intel.lectual, que va reeixir amb actes de caritat i servei vers el proisme. Al Bisbat de Solsona és molt arrelat el seu patronatge, ja que són justament 23 esglésies que el tenen per patró.

El quadre de l’escena inferior de la part esquerra és de sant Martí i repeteix l’episodi més conegut de la biografia del sant, aquell segons el qual el cavaller Martí troba a les portes de la ciutat d’Amiens un pidolaire gairebé nu que té el peu de fusta, Martí talla pel mig la seva capa amb l’espasa i abriga el captaire amb l’altra meitat. Arran d’aquest fet, Martí es va fer batejar.

A l’escena superior, Martí, ja clergue, és consagrat bisbe. S’hi veuen dos bisbes consagrats que podrien ser sant Hilari i sant Ambròs, i sant Martí al mig, a qui posen la mitra i tres bàculs, i una creu processional, que estan aguantant quatre escolans. El fons d’aquest plafó està ornamentat per un gran cortinatge vermell que dóna un caire de solemnitat.

Al cantó dret del frontal, a la part de dalt, hi ha una escena que representa el moment de beneir un malalt que està acompanyat per la seva dona, el seu fill i veïns. Sant Martí el beneeix amb la mà dreta, i amb la mà esquerra li fa un signe perquè s’alci.

A l’últim quadre de la part inferior dreta, hi ha represtada l’escena de la mort de sant Martí, i sobre el llit hi ha Jesús sobresortint d’un núvol, tot esperant premiar tots els actes de caritat i servei que va fer als seus clergues i diocesans.

A la part superior de sant Martí podem veure l’Assumpció de la Mare de Déu amb una corona de flors que envolta tota la imatge i fa joc amb el seu vestit; tot el conjunt es veu que està ben proporcionat per l’escultor. Per altra banda, a la part esquerra hi ha santa Llúcia i a la part dreta santa Agnès.

Per últim, hi ha el coronament del retaule amb Déu Pare creador, el Fill que va fer-se home per nosaltres i l’Esperit Sant representat en forma de colom.

A l’altar major, però, també hi ha la imatge romànica de la Mare de Déu dels Torrents, talla de fusta policromada, que evoca la figura d’una dona senzilla, humil i pietosa, i inspira confiança i simpatia. Amb la mà esquerra aguanta el fill, i amb la mà dreta sosté una petita fruita. El fill amb la mà esquerra aguanta un llibre, i amb la mà dreta beneeix.

De l’antiquíssima imatge, a la Parròquia de Correà s’en té memòria des del segle XIII. El 1935 es va dur a terme una detallada restauració, ja que estava molt malmesa.

La imatge, durant la guerra de 1936-1939, fou salvada de la destrucció gràcies als veïns.

A més, dins el conjunt de l’altar principal és on també hi ha quatre evangelistes i quatre doctors que es descriuen tot seguint l’ordre amb què es veuen entrant a l’església.

Sant Lluc, metge d’origen pagà, company de sant Pau en els viatges i durant els seus dos empresonaments; als seu peus hi ha un brau banyut. Bust de sant Jeroni.

Sant Mateu va ser el primer de posar per escrit l’ensenyament apostòlic, amb l’àngel ajupit als seus peus. Bust de sant Tomàs d’Aquino.

Sant Marc, segons una tradició, fou deixeble de sant Pere, posà per escrit l’ensenyament que l’apòstol donava a Roma; amb el lleó a tocar de les cames. Bust de sant Agustí.

Sant Joan, per l’antiga tradició, sabem que és el deixeble estimat de Jesús, amb l’àliga als seus peus. Bust de sant Ambròs.

Tant sant Agustí com sant Ambròs es van fer malbé durant la guerra de 1936.

 

Altars laterals.

- L’altar de la Mare de Déu del Roser va ser fustejat l’any 1729.

- El petit altar de sant Antoni va ser costejat pel rector Magí Santjust. La imatge de sant Antoni de Pàdua és una bonica talla de fusta policromada amb molt bon gust. Les dues columnes estan adornades amb el fons negre i una discreta ornamentació.

Al peu d’aquest altar hi ha soterrat el rector que es va fer càrrec de tots els costos.

- L’altar del Sant Crist es veu molt malmès, ja que hi falten dues columnes i els dos llanternons.

Al darrere del Sant Crist hi ha dues pintures que poden ser sant Joan i la Mare de Déu.

S’hi veuen les empremtes que hi va deixar la guerra de 1936.

- I per últim, l’altar de sant Isidre, que està format per tres talles de fusta, la talla del mig és sant Isidre. En aquest altar també hi ha dues columnes adornades, però a diferència de l’altar de sant Antoni, aquestes són de marbre, ja que es diferencia dels altres perquè, a part de l’ornamentació, també hi ha una gran combinació de marbres.