Santuari Mare de Déu dels Torrents

El santuari de la Mare de Déu dels Torrents és un edifici modern dependent de la parròquia de Correà, actualment abandonat, al nord de Correà, poble del qual dista una mitja hora, aproximadament.

Es troba vora la masia del mateix nom, al costat occidental del terme, a la dreta de la riera de l’Hospital.

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Berga a Solsona; un cop passat el quilòmetre 29 i la gasolinera del Bosc, cal agafar, a mà dreta, una pista en mal estat, que porta al santurari. La clau es troba a la rectoria de Montmajor.

A prop hi ha la masia dels Torrents, de la qual destaquen la porta adovellada i la finestra que hi ha al damunt, amb llinda monolítica decorada amb diferents rebaixos que es poden datar del segle XVI o XVII. Posteriorment, la masia fou sobrealçada.

Son ben poques les notícies que s’han pogut recollir del santurari. Els segles XII i XIII aquesta església era servida per una comunitat de clergues i llecs deodonants, segons explica la tradició.

El santuari dels Torrents apareix esmentat com a perròquia en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312. Aquest any consta que tenia una hospitalitat i en tenia cura el rector del Cint.

El segle XVIII el santuari consta ja com a sufragania de sant Sadurní del Cint i al cap de poc temps, restà abandonada. L’edifici romànic és totalment perdut, sense que se n’hagi conservat cap vestigi.

Procedeix de l’església una notable imatge de la Mare de Déu dels Torrents, que és venerada actualment a l’església de Sant Martí de Correà.

La imatge és una bonica talla de fusta policromada, possiblement del començament del segle XIII, un exemplar magnífic, una de les imatges romàniques més boniques que es conserven a la comarca del Berguedà. Fa 95 cm d’alçada, comptant-hi el peu. Durant la guerra del 1936-1939 els veïns de la Caseta de Correà l’amagaren per tal de salvaguardar-la d’una probable destrucció.

Tant pel seu caire rústic i per l’estil, com pel treball, per l’esquematisme general i el resultat del conjunt, demostra ésser l’obra d’un artista traçut i coneixedor del seu treball.

La imatge té un posat estàtic, amb una postura amanerada. La col.locació del Fill s’escapa un xic dels tipus tradicionals més corrents de l’època que s’acostumen a veure. Seu en un senzill setial i té una cara preciosa, molt fina. Porta el cap descobert, amb corona. Se li poden veure els cabells ben pentinats, dividits per una clenxa central, amb els extrems cargolats, que se li reculen al darrere i deixen veure les orelles. Sobre el cap porta una petita toca que li cobreix també les espatlles. La cara s’aparta del realisme i és dominada per uns trets fisonòmics més esquemàtics.

La pintura arrodoneix els detalls que l’escultura només insinuava. Així veiem, per exemple, unes celles que l’escultura passà per alt i que la pintura hi ha dibuixat. Els ulls, grossos, han estat emplaçats dintre una cavitat poc profunda. Les galtes, delicades, flanquegen un nas proporcionat i punxegut i una boca de mida regular i ben dissenyada. La barba és llarga i acabada en forma rodona.

La Mare es cobreix amb un mantell que li davalla de les espatlles i li deixa descoberts el tòrax i els braços, i li passa al costat dret per damunt dels genolls, des dels quals penja en una colla de plecs, treballats amb realisme, que li marquen les formes del cos. Sota el mantell porta una túnica amb l’escot rodó i força cenyit al coll, que li arriba fins als peus, dels quals hom pot veure la punta de les sabates; la túnica, molt bonica, és cenyida a la cintura i la part inferior ha estat resolta amb un conjunt de plecs verticals i paral.lels, d’una gran vistositat i d’un gran dinamisme. Amb la mà esquerra aguanta el Fill i amb els dits de la mà dreta sosté una petita fruita.

El Fill posa els peus sobre el genoll esquerre de la Mare, damunt el braç de la qual seu, i està mig tombat enrere. Tot i que no té tanta gràcia com la Mare, és també reeixit. Porta una còfia al cap, sota la qual es veuen els cabells, cargolats. Els trets de la cara han estat tots dibuixats: ulls i celles molt grossos, nas proporcionat, boca grossa i galtes delicades. Porta una túnica que el cobreix totalment, excepte els peus, que es deixen veure descalços. Sobre aquesta porta un mantell que li cobreix només l’espatlla esquerra, es replega a la cintura i davalla, tot deixant observar la part inferior de la túnica. I amb la mà esquerra aguanta el llibre de la Saviesa mentre amb la dreta beneeix.